CA / ES

madona

Compartir

Accedir a l’avortament a la sanitat pública segueix sent “una carrera d’obstacles“ malgrat la Llei

Prop d’un any i mig després de l’entrada en vigor de la Llei de Salut Sexual i Reproductiva i Interrupció Voluntària de l’Embaràs, diverses associacions de la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït asseguren que l’accés a mètodes anticonceptius i a l’avortament dins la sanitat pública està lluny de ser una realitat, així com la transversalització de l’educació sexual a l’ensenyament. Tot i que el Departament de Salut ha anunciat la implantació d’un nou circuit a partir de l’octubre perquè les dones que avortin no hagin de seguir avançant el pagament a les clíniques privades (com han hagut de fer 6.800 dones durant l’últim any), des de la Campanya afirmen que tant professionals com usuàries tenen una gran incertesa sobre quins centres facilitaran aquesta prestació.

 

El 27 de setembre, la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït, que compta amb l’adhesió de 127 entitats, va fer un acte de valoració de l’aplicació de la Llei de Salut Sexual i Reproductiva i Interrupció Voluntària de l’Embaràs del 2010. Al Centre de Cultura de la Dona Francesca Bonnemaison de Barcelona van realitzar-se dues taules rodones on van participar representants de l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears (APFCIB), l’Associació Catalana de Llevadores, l’Associació de Clíniques Acreditades per la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI), l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona, de Centres d’Atenció Primària de la Costa de Ponent i el grup de Dones i Educació de Ca la Dona.


Les ponents van explicar que tot i que la Llei estableix l’accés a l’avortament, anticonceptius, programes i serveis de salut sexual i reproductiva a la sanitat pública, regula l’objecció de consciència a la sanitat pública de forma que es garanteixi l’avortament com una prestació sanitària normalitzada, i estableix que l’educació sexual ha de transversalitzar-se a tot el currículum escolar, aquestes disposicions estan lluny de complir-se, tant al territori català com a la resta de l’Estat. Segons Maria Ferreiro, presidenta de l’APFCIB, “la majoria de mitjans anticonceptius estan fora de la cobertura sanitària, s’han prioritzat els hormonals perquè els governs han assumit la pressió dels laboratoris” i alguns dels mètodes quirúrgics que tenen cobertura “estan trigant molt per les retallades sanitàries”. A més, hi ha “pocs recursos per als programes d’atenció en salut sexual i reproductiva”.


Incertesa sobre la xarxa de cobertura pública de l’avortament


Eva Vela, presidenta de l’Associació Catalana de Llevadores, va explicar que el Departament de Salut “ha acabat la primera fase d’aplicació de l’avortament farmacològic” als deu Centres i Punts d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva que el Departament de Salut ha acreditat per facilitar aquesta prestació.


La nova Llei regula l’avortament pel sistema de terminis: fins les 14 setmanes d’embaràs per lliure decisió de la dona o causa mèdica; fins les 22 per causa materna o fetal i a partir de les 22 per malformació fetal, anomalia del fetus incompatible amb la vida o malaltia extremadament greu certificada per un comitè d’experts que ho avalua. Segons Vela, “el 45% de les dones que volen avortar estan de menys de 6 setmanes. Les que vénen més tard solen ser les que tenen més dificultats, hi poden coincidir circumstàncies molt dures”. La Llei estableix tres dies de reflexió abans de la intervenció i les dones poden triar l’avortament farmacològic o quirúrgic. El Departament de Salut afirma que vol prioritzar el sistema d’avortament farmacològic en els embarassos de menys de set setmanes. Però, segons Carme Catalan de la Xarxa de Dones per la Salut, “a l’octubre comença la segona fase d’aplicació de l’avortament farmacològic i no tenim informació sobre quins seran els centres pilots per fer-ho. Seguim sense tenir un mapa de recursos d’aquests centres i de les clíniques on es practicarà l’avortament quirúrgic”. L’abril passat, el Departament de Salut va fer un concurs per concertar l’assistència dels avortaments quirúrgics amb les 12 clíniques acreditades de Catalunya i només el van superar dos. Raquel Novo, membre d’ACAI, assegura que “les bases del concurs eren molt difícils, impossibles de presentar en deu dies. Només ens vam presentar dues clíniques de Barcelona i fins el dia d’avui no sabem quin serà el procediment per a la concertació, ens sembla irrealitzable amb les condicions que Salut està posant”. Salut va anunciar que el nou model evitaria el rescabalament (que les dones avancessin els diners per pagar un avortament a una clínica privada i després demanessin a la sanitat pública el retorn de l’import, com ha passat fins ara), però, segons Catalan, “amb aquest sistema no sabem si això serà possible”.


L’avortament, lluny de ser una prestació normalitzada


Segons Sílvia Aldavert, de l’APFCIB, “el Departament ha de fer que els hospitals assumeixin els avortaments, així facilitaria que les dones no hagin de venir a Barcelona a avortar, ja que hi ha un problema de distribució territorial; però, a dia d’avui, això no passa”. Aldavert recorda que “l’avortament no és una prestació sanitària normalitzada, sinó una carrera d’obstacles i, com més dificultats tenen les dones per avortar i accedir al circuit públic amb garanties, més desigualtat es crea” . L’objecció de consciència del personal sanitari davant la demanda d’avortaments a la sanitat pública segueix sent un d’aquests obstacles. Neus Prat, directora d’atenció primària de la Costa de Ponent, va explicar que tant la Llei com el Comitè de Bioètica de Catalunya estableixen un protocol segons el qual “només pot objectar el personal directament afectat en la intervenció i ho ha de manifestar abans. En el cas de l’avortament farmacològic, només podran objectar els que prescriuen el medicament, no qui atén la dona d’entrada”. Però, segons Prat “de vegades, als equips hi ha gent objectora que no està implicada en la intervenció i es posicionen en contra, castiguen la dona, informen malament”.


Educació sexual, assignatura pendent


Maria Honrubia, membre de l’APFCIB i de l’ Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona, explica que, tot i que la llei parla de la importància de l’educació afectivo-sexual i contempla la formació dels professionals en educació sexual, “no hi ha formació de grau en sexualitat. Hi ha postgraus i màsters de formació en sexualitat des de l’any 1975, però no hi havia llicenciatures i això s’ha mantingut. La creació de la Càtedra de Psicologia de la Sexualitat a la Universitat de Salamanca va donar molt pes als treballs de recerca. A la UAB i UB, Lleida i Tarragona cada cop imparteixen més formació, però és de segon cicle”. Segons Honrubia, “ha d’haver-hi formació competent i reglada des de totes les etapes de formació de les persones. No hem tingut una bona educació sexual ni formació dels professionals, d’aquí el malestar, el patiment i la ignorància sobre la sexualitat”. Per la seva banda, Montse Roset, del grup de Dones i Educació de Ca la Dona, va presentar un recurs web d’ educació afectiva i sexual que han dissenyat des del seu grup davant la “necessitat d’introduir de forma continuada i sòlida l’educació sexual”. Segons Roset, “el sistema educatiu és poc permeable, molt estructurat i vertebrat entorn les disposicions acadèmiques. Per exemple, els informe PISA només avaluen la qualitat en funció de les assignatures de matemàtiques i llenguatge, no si l’alumnat és capaçde dirimir conflictes sense violència, gestionar les emocions o els sentiments”. I els programes que s’apliquen és perquè part del professorat” ha agafat la responsabilitat de crear un programa, amb introducció d’ensenyaments externs, normalment a través de la salut, comunitats extracurriculars però amb discontinuïtat i poca generalització”.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

There is no Event

També et pot interessar