CA / ES

Com es rearma el masclisme

Els informes pericials forenses sobre els menors són una arma per als maltractadors contra les seves dones

 

“El progenitor custodi ha d’informar puntualment dels assumptes de rellevància que afectin el menor com ara malalties, tractaments mèdics i incidències escolars o d’altre tipus, facilitar en tot moment la comunicació entre el pare i el fill i col.laborar activament en el compliment del règim de visites acordat a favor del progenitor no custodi per redundar el benefici dels menors el manteniment dels vincles afectius amb ambdós progenitors. L’incompliment d’aquesta obligació per part de la mare podria comportar, seguint les recomanacions de l’informe pericial psicològic forense, el canvi en el règim de guàrdia i custòdia “.

Diu una recent sentència emesa pel Jutjat número 1 de Santiago de Compostel sobre una demanda de modificació de mesures presentada pel pare. El maclisme és rearma, diuen les notícies sobre violència de gènere. És rearma a les escoles, a la universitat i als mitjans de comunicació, però sobretot és rearma als Tribunals de justícia. 

 

L’informe pericial psicològic forense al que aludeix la sentència pretén ser una resposta al gran nombre de sentències no motivades de custòdia que es concedeixen sistemàticament pels jutges. S’ha publicat que en un 90%  les custòdies es concedeixen a les mares. LLavors un grup d’experts d’universitats espanyoles, entre elles la Universitat de Santiago, van analitzar un miler de sentències de diferents jutjats i van arribar a la conclusió què les sentències s’emetien sense un raonament en benefici del menor, fet pel qual van propasar ajudar a jutges i fiscals amb informes pericials per emetre sentències motivades.

El grup de pares separats per la custòdia compartida es van unir a aquesta demanda dels experts. Les autonomies van signar llavors convenis entre els jutjats i aquests departaments de les universitats amb la finalitat de respondre a peticions de pares, que van començar a demanar canvis de custòdies, raonades i basades en aquests informes. La petició dels informes es van justificar en l’existència de l’anomenat Síndrome d’Alienació Parental (SAP), però al rebre tantes crítiques el propi síndrome, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va recomanar als jutjats no tenir-ho en compte. Encara se segueixen acceptant demandes amb aquesta argumentació. Les sentències van passar a dir-se “manipulació” al síndrome, amb el que es perdia el nom, però no la causa del litigi. De fet, els jutjats segueixen acceptant la premisa què la mare, sistemèticament, posa els fills en contra del pare. És més, els i les jutges continuen especulant amb la suposada manipulació femenina sobre els fillsi filles en contra dels pares, i adopten aquesta premisa com a primer raonament, per davant de qualsevol altre.

Davant aquest estat de la qüestió, hem de preguntar-nos dues coses: una, com ha millorat la vida dels i de les menors regida per sentències motivades i segon, què aporta o com influeix la sentència motivada de custòdia en el gran problema social que és la violència contra les dones. Imaginem per un moment que el paràgraf extret de la sentència sementada al principi amaga un cas de violència de gènere no investigat, arxivat o no aclarit. Millota o empitjora la vida de la o del menor modificant el règim de visites a favor del pare?

 

aManifestaok

 

Preguntem-nos per qui han obtingut la custòdia dels seus fills amparats en sentències motivades amb el paraigua d’informes pericials forenses d’aquest tipus. Tenim, per exemple, el principal encausat de l’Operació Carioca, sobre la trata de blanques a Lugo. S’ha publicat recentment que aquest empresari empresonat ha obtingut la custòdia de la seva filla en contra de la mare, una colombiana que presumiblament ha començat la relació amb l’encausat en el mateix club d’alterne ara precintat per la policia. En els darrers mesos, la mare ja no treballava en el club, però sí el visitava la filla de 4 anys, a qui entretenien altres dones amb gominoles mentre el pare posava ordre en el negoci de la prostitució.

Els informes pericials forenses sobre els menors són una arma per als maltractadors contra les seves exdones. Perquè el pitjor maltracte que se li pot fer a una dona és desqualificar-la com a mare. El sistema patriarcal que l’educa per ser mare és el mateix que la despulla de la seva principal funció, i això ja puposa un maltracte institucional. I no és d’estranyar les conseqüències psicològiques que es deriven per a la mare d’una resolució judicial d’aquest tipus. Es pot comprovar com és més fàcil que aconsegueixi la custòdia un psicòpata rehabilitat per un informe pericial forense d’aquest tipus, que la mare, gairebé sempre marcada pel maltracte psicològic.

A Galícia, els informes pericials forenses sobre els/les menors per a temes de custòdia i règims de visita dels progenitors els elabora des de fa uns anys en exclusiva l’Institut de Medicina Legal (IMELGA). Si bé no compte amb dades sobre guantes pericials d’aquest tipus les demanen els pares i guantes les mares. És de suposar que si el 90% de les custòdies es concedeixen a les mares, en la seva majoria són els pares els que tracten de rescatar a les mares el deure de guarda i custòdia amb aquests informes pericials. I aquestes dades quantitatives revelen problemes socials de gènere que haurien de cridar l’atenció de l’administració.

IMELGA1
IMELGA

Per altra banda, les i els forenses reben entrannament per raonar sobre posibles danys que es derivin dels adults sobre les filles i els fills, però no qüestionen la realitat que s’amaga en la petició de l’informe. Per exemple, no tracten la violència de gènere. No toca en el torn del pare. Les mares patiran demandes, hauran de veure si els hi queda diners i força per a això. Els i les forenses no haurien de passar per alt un problema social tan greu com la violència contra les dones. Els jutjats estan necessitats d’informes creïbles sobre el dany que pateixen les dones en les relacions de parella. Però s’accepten en les demandes de canvi de custòdia peticions pericials sobre les i els menors sense mirar en el pou sense fons que és la violència de gènere. Encara que existeixin denúncies prèvies de violència, la demanda de modificació de mesures s’accepta igual, fet que és incomprensible i ens hem de preguntar: què està passant?

L’Administració gasta els diners en convenis per a informes forenses que rearmen el masclisme en tots els casos. Aquests informes pericials forenses es converteixen en una arma perversa que augmenta la violència contra les dones. Les estadístiques indiquen que aquests informes pericials es multipliquen en casos en que són les mares les que han demanat la separació dels seus marits.

 

afill_ok

 

Dèiem que la custòdia l’ostenta la mare en el 90% dels casos. La resta és compartida o la poden tenir en exclusiva els pares quan a les mares se li ha pres en el jutjat o aquesta ha mort. En aquest darrer cas, es troben els acusats, condemnats o sospitosos d’assassinat de les seves parelles o exparelles. Pensem en el nombre de pares amb les anteriors característiques judicials que ostenten la custòdia dels seus fills i filles en exclusiva en absència de les mares. Són tants com la multiplicació d’una mitjana de 60 casos de mares mortes anualment, multiplicat per 5 o 10 darrers anys, i per una mitjana de 2 fills menors d’edat. Són moltes les persones menors que passen a ser custodiades pels seus progenitors masculins com a conseqüència de la mort de les seves mares. Aquesta sí que hauria de ser una preocupació de primer magnitud en els jutjats.

El vidu de l’hostessa viguesa, Elena Calzadilla, no ha estat processat per la mort de la seva dona per manca de proves; sabem que des de la mort de la mare, és el pare qui s’ha ocupat en solitari dels fills menors d’edat. També la filla de Fabiola Mariana da Silva, assassinada per la seva exparella a l’autopista AP-9, a la província de Pontevedra al novembre de 2008, conviu, des de la mort de la seva mare, amb l’actual dona del condemnat per assassinat. I a aquests casos podríem sumar-hi molts més. Podríem preguntar-nos per la sort del fill de Sonia Iglesias, la pontevedresa que va desaparèixer l’estiu de 2010 després de celebrar la primera comunió del petit i havent anunciant a la seva parella la intenció de separar-se d’ell.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

There is no Event

També et pot interessar