CA / ES

coope

Cooperació en clau espanyola i amb poca passió?

OPINIÓ

El dijous 27 d’octubre es va celebrar a Barcelona el debat preelectoral sobre cooperació internacional amb representants de les principals forces polítiques del país. L’acte estava organitzat per Àgora Nord-Sud i la Confederació Catalana d’ONG. Hi hagué una assistència fluixa, i amb poques cares noves, però no sabria dir si la manca d’interès de la societat per la cooperació internacional és real o l’opacitat d’aquests actes influeixen decisivament en la seva poca concurrència.

 

 

La majoria de les forces polítiques hi eren representades, i va quedar clar des de l’inici de les seves presentacions que es tractava d’unes eleccions generals al Congrés dels Diputats. És a dir, de fer política a Madrid i… d’entrada, això no ens hauria de sorprendre. Però confesso que a mi, una mica sí em va sorprendre. Ens podem preguntar si estem escollint els nostres representants a Madrid per fer política a Madrid i a Espanya, o si els diputats que ens representen a Madrid hi són per influir i millorar les polítiques que afecten casa nostra. També ens podem preguntar si la cooperació espanyola és diferent de la catalana. O si estem destinats a pensar i fer-la de la mateixa manera. O, ans al contrari, podríem respondre dient que tenim altres maneres d’entendre la cooperació, visions diferents del món i de les seves realitats diverses. I si bé sabem que les polítiques de coherència són essencials per l’eficàcia de l’ajuda, aquestes no poden ser una excusa per intensificar el centralisme, tal i com va advertir el representant de CiU, Carles Campuzano.

Cap representant va parlar de l’actual situació de la cooperació catalana. Ni es va comentar la retallada dels pressupostos, ni com en general està afectant les entitats i els treballadors i treballadores del sector; tot plegat una prova més de la distància entre ser diputat o diputada del Congrés o del Parlament de Catalunya. M’hauria agradat escoltar com des del Congrés de Diputats es pot defensar la cooperació descentralitzada, i fins i tot optar per enfortir-la i deixar-la en pla d’igualtat. Sembla que la crisi ha optat per un camí diferent: retallem la cooperació descentralitzada i des de Madrid, mitjançant l’AECID, ja es desenvoluparà la cooperació internacional. Espanyola, però, no catalana.

Tots els missatges foren semblants, tret el del Partit Popular, la representant del qual, Susana Clerici, semblava més amoïnada per convidar altres actors de la societat que en explicar les línies estratègiques del seu partit en matèria de cooperació internacional. Laia Ortiz, d’ICV-EUiA, fou excessivament generalista, i Meritxell Batet, del PSC, va tenir la mirada posada en el passat i no pas en el futur. I ho tenia relativament fàcil, perquè la cooperació internacional dels últims anys i feta des de Madrid no té res a veure amb la d’altres èpoques.

Però, en general, va mancar-hi passió, i sobretot va mancar posar valor a la justiciabilitat dels drets. El preguntar-se el perquè de la pobresa, de les responsabilitats d’uns i d’altres, i el perquè de l’augment de les desigualtats. Sembla complicat qüestionar-se el sistema, o evidenciar que les coses no van bé. Reconec que el representant d’ERC, Joan Tardà, s’hi va apropar, i va ser l’únic en pronunciar paraules com “espoli” o “crisi del capitalisme”.

Tampoc es va parlar de reconeixement o de valor afegit en les dones: la crisi ens amaga encara més. La igualtat de gènere va ser esmentada gairebé per cortesia, no va ser en cap cas una lluita de cap representant polític. Semblem un col·lectiu marginal, i mai ens representen com allò que som: la meitat de la població mundial. Obviar les desigualtats de gènere en la pobresa equival a obviar les causes estructurals de les desigualtats i de la pobresa en sí mateixa; equival a obviar les solucions. Sense les dones no és possible el desenvolupament, sense les dones un altre món no és possible i sense les dones qualsevol cooperació està abocada al fracàs.

Cap referència tampoc a l’actual crisi de fam que pateix Àfrica, als preus dels aliments; cap referència al paper de les dones en els processos de pau, ni a crisis oblidades, també oblidades per ells i elles. Cap esment dels tractats i compromisos internacionals. Coincidències entre les presentacions, en les transparències i en els resultats. Malgrat que no va quedar clar si la música que ho mesurarà serà la de Wagner o la de Bach.

Insisteixo, una cooperació sense passió i en clau espanyola és el que vaig escoltar. Un acte on ningú no va legitimar les persones del sud, ni el seu dret de reclamar justícia política, civil i social.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

There is no Event

També et pot interessar