CA / ES

Compartir

Dones construint Pau

El passat cap de setmana, els dies 20 i 21 d’octubre, es va realitzar a Barcelona les Jornades ‘Dones Construint Pau’, on es va crear un espai de reflexió i intercanvi sobre el paper de les dones feministes i activistes en els països en situació de conflicte social i polític. 

En aquest acte hi van assistir les ponents: Rashida Manjoo, Relatora especial de les Nacions Unides sobre la violència contra les Dones, Olga Amparo Sánchez, directora de la Casa de la Dona i lideresa de la Ruta Pacífica de Dones de Colòmbia, Luz Méndez, vicepresidenta de la Unió Nacional de Dones Guatemalenques i Ana Maria Hernández, intergrant de la Iniciativa Mesoamericana de Defensores de Drets Humans.

 

 La Independent va entrevistar les ponents llatinoamericanes i els va fer preguntes sobre diversos temes com la participació política i la impunitat, entre d’altres.

Sobre la situació de les dones indígenes a Colòmbia, ens agradaria que ens comentés quins problemes les estan afectant actualment

Olga Amparo Sánchez– Les dones s’estan enfrontant a una situació no només de violència generada en les seves comunitats -perquè les relacions també entre homes indígenes i dones indígenes no són sempre dialogants-; també hi ha un exercici de violència al seu damunt. A més, estan sotmeses a les pressions dels actors armats, però no només en termes de violència, persecusions, amenaces sinó que s´han trobat en situació de desplaçaments forçats, han hagut de deixar els seus territoris i arribar a ciutats que no són gens acollidores en a la seva situació. Estem veient situacions a Colòmbia que no s’havien vist mai com les indígenes demanant als carrers, com a conseqüència del desplaçament forçat en les comunitats indígenes.

En un possible escenari de procés de Pau a Colòmbia quins serien els factors que no es podrien oblidar per poder sortir del Conflicte Armat?

OA.S.- Crec que el fet que a Colòmbia hi hagi un procés de negociació, des del meu punt de vista, ens agafa en millors condicions del que va passar a Centre Amèrica. Perquè Centre Amèrica no coneixia l’experiència de processos de Pau d’altres regions del Continent Americà, això ens ha ajudat a estudiar molt, les comissions de la veritat, etc.

Luz Méndez– A mi em costa molt parlar d’un altre país. Et puc respondre en general, no sobre Colòmbia en particular. És fonamental tenir en compte les causes del conflicte armat, els mecanismes reals per trobar solucions a aquestes causes del conflicte armat. Penso que han de ser acords que no necessàriament seran una solució per a tota la problemàtica, perquè només una revolució triomfant podria trobar solució per a tota la problemàtica per la qual sorgeix un conflicte. Però crec que hi ha qüestions bàsiques que és provocar processos que signifiquin canvis posteriors, per exemple, canvis en la transformació del sistema polític, com s’ha anomenat en altres països, la participació de tots els actors per construir el poder des de l’Estat; em sembla que això és fonamental. També, que els processos de desmobilització siguin justos, que incorporin els drets de les dones i les seves necessitats. Acords de pau que siguin incloents per a diferents actors, no només els actors directament involucrats en el Conflicte armat.



 

Impunitat

Com afecta la impunitat als processos de denúncia, reconciliació i a les lluites plantejades per les dones en els vostres països?

Ana Maria Hernández-Jo crec que la impunitat és un dels principals entrebancs que tenim als nostres països d’Amèrica Llatina, i això és el reflex d’un sistema de justícia que té moltes mancances. D’una banda, el marc legal afavoreix a una petita part de la població i de l’altra hi ha una negligència en el compliment de les funcions principals de l’Estat.

Una de les principals funcions d’un Estat és regular la convivència pacífica i una altra és la protecció de la vida de les persones. En particular les dones hem estat afectades perquè l’Estat no ha garantit aquest dret humà bàsic que és el dret a la vida tal i com es veu en les altes xifres de feminicidis.

El feminicidi com a fenomen, no només és l’assassinat d’una dona o diverses dones, que comporta una violència repetida, sino que dóna un missatge social segons el qual tu pots cometre la violència contra la dona i no passa res.

Llavors, la impunitat també genera un missatge distorsionat a la societat, que és un delicte menor o que no és cap delicte. I aquesta tendeix a repetir-se per la negligència de l’Estat i per l’incompliment de la llei. El poder judicial té una alta responsabilitat en aquest punt, perquè fa sentències que en molts casos reprodueixen aquesta misogínia. Les xifres són absolutament aclaparadores, estem davant el 97 i 99% de casos denunciats que no reben justícia.


OA.S.- Jo comparteixo el que diu l’Ana María, i afegiria que la impunitat contribueix al fet que l’espiral de la violència no es trenqui, i contribueix en una forma molt lesiva per a les dones, perquè no hi ha cap sanció jurídica i moral. No hi ha investigació perquè hi hagi una reparació, no només individual, sinó també de l’Estat.


 

 

L. M.- La impunitat és un problema de molta consideració a Guatemala, on tradicionalment el sistema de justícia no ha funcionat. Crec que en l’etapa actual, estem en un moment interessant ja que hi ha esforços molt sòlids des de les organitzacions socials per posar fi a la impunitat, incloent el moviment feminista.

Les lluites per la justícia llancen un missatge molt important, no importa el temps que hagi passat, els perpetuadors no poden estar tranquils perquè en determinat moment la justícia els pot jutjar, en alguns casos les dones han esperat justícia durant 30 anys.


Pel que fa als canvis socials i polítics que s’han produït respecte les dones, creuen que s’han donat avanços des de fa 10 o 20 anys?

AM. H.- Sí, han canviat les agendes i les prioritats. Em sembla que hi ha uns punts emergents, avui hi ha un tema que esmentàvem fa una estona que es posa de manifest i és d’extrema urgència que són les resistències als megaprojectes o a les transnacionals que volen imposar un model d’explotació en tota Amèrica llatina i on els moviments de resistència inclouen a les dones. En el cas de Mèxic, les indígenes Mazahuas fa dos anys van tallar la carretera per reclamar el dret a fer ús de l’aigua i evitar la privatització i van ser les dones qui van encapçalar aquestes lluites.

OA.S.- Jo crec en un arc de Sant Martí, ni blanc ni negre, en aspectes de la vida hem guanyat drets, si jo miro i em comparo amb la meva àvia, estic millor que ella, qui va reclamar el dret al vot, per exemple. Però crec que hi ha noves problemàtiques que fan que les dones estiguem indignades.

La inclusió a la participació política de les dones continua sent baixa, segons el país, ens agradaria saber com està la participació de les dones a Amèrica Llatina.

OA.S.- A Colòmbia hi ha una llei que obliga a posar el 30% de dones a les llistes dels partits polítics, que s’instaura amb les eleccions a finals d’octubre d’aquest mateix any. Però els partits no tenien dones preparades per entrar a les llistes, perquè mai es van dedicar a formar a les dones ni a generar lideratges.

L. M.-No hi ha llei de quotes a Guatemala, hem lluitat durant anys però no ho hem aconseguit. Pensem que és necessari i indispensable, però que no és la única alternativa per poder transformar el sistema de representació política de les dones.

AM. H.- En el cas de Mèxic tenim una llei de quotes que obliga als partits polítics a tenir un percentatge del 30%  a no més del 70% d’un gènere. No hem aconseguit trencar aquest sostre de vidre de més del 30%, i encara és molt pitjor en el poder local. A Mèxic tenim menys del 3% de dones presidentes a nivell municipal (alcaldeses), i a nivell del Parlament només arribem al 27%.

OA.S.- A Colòmbia tenim: un 13% o 14% de dones en el Parlament; menys d’un 1% de governadores: 32 governadors i només una governadora;  i d’alcaldesses, un 8% o 9% entre els 1200 municipis.

L. M.- A Guatemala, un 12% a nivell del Parlament i un 2% de dones alcaldesses.

Durant la conferència d’inauguració Rashida Manjoo va assenyalar: “Les recerques mostren que l’existència de disposicions legals aplicables on es planteja que les dones ocupin una proporció mínima de places en els sectors públics pot crear una diferència. En els països amb post-conflicte on el sistema de quotes no ha estat utilitzat, només hi ha una mitjana d’un 12% de dones parlamentàries; en els que es fa servir els sistema de quotes el percentatge de les dones en les legislatures és del 34%”.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

There is no Event

També et pot interessar