CA / ES

Sonia Fuertes

Compartir

“Jo, Katie”. Renda bàsica i feminismes

Sèrie Renda Bàsica Universal

“No sóc un client, ni un consumidor, ni un usuari del servei. No sóc un gandul, un captaire ni un lladre. No sóc un número de la seguretat social o un expedient”.

Les pel·lícules de Ken Loach són clars exemplars del realisme social, la mirada crítica del qual sovint despulla les contradiccions del sistema de protecció social sense concedir al públic ni un minut de treva. I ens genera ambivalència perquè són pel·lícules incòmodes, que no ens deixen indiferents i ens remouen de la cadira. Estem potser massa acostumades a veure imatges molt efectistes i poc transformadores sobre la pobresa, no reflexionar sobre les condicions que la generen i els efectes devastadors que produeixen.

“Jo, Daniel Blake” és una mostra clara d’aquesta mena de cinema. Estrenada l’any 2016 capta de manera precisa la situació de moltes persones, atrapades al laberint burocràtic, despullades de la capacitat d’escollir i obeint instruccions radicalment absurdes davant del risc de ser expulsades del sistema d’ajudes si opten per no fer-ho. això. Un sistema pensat per perpetuar-se a si mateix des de larquitectura procedimental i criteris.

I malgrat el títol només parla de Daniel, aquest compartirà protagonisme amb Katie, una dona que coneix en una oficina d’atenció social i que té dos nens. Ella s’enfronta a les mateixes rigideses administratives si bé si és el cas no és l’edat o la malaltia el que fa difícil el seu accés a unes determinades prestacions oa una ocupació, és una discapacitat no reconeguda i encapçalar una llar monomarental i fer-ho en solitari, amb tots els perjudicis que això pot comportar en una societat on les cures recauen a les unitats familiars i molt especialment a les dones, sense que es posin al seu abast sistemes d’acompanyament i coresponsabilitat. Les cures es pensen individualment, no de manera comunitària.

L’acostament que fa el director a aquesta realitat, sense concessions però també amb sensibilitat, fa que aquesta pel·lícula s’utilitzi en fòrums de debat sobre la protecció social, les diverses prestacions i ajudes i, finalment, sobre la renda bàsica.

I és que davant d’un retrat com aquest, és gairebé ineludible la reivindicació d’una renda bàsica universal que permetria donar un marge d’autonomia a les persones i les faria més lliures. Determinats efectes de revictimització, criminalització de la pobresa i estigma possiblement es veurien, si més no, reduïts.
Ara bé, avui volem parlar de la situació que viu Katie i quins canvis podrien succeir si tingués accés a una renda bàsica. De fet, volem portar a debat quins efectes tindria una renda bàsica pel que fa a les desigualtats de gènere.

D’una banda, pensem que els efectes serien positius a la línia de permetre alguns avenços. Indubtablement la renda bàsica atorgaria un grau d’autonomia econòmica que possibilitaria alhora un marge més gran per la pròpia elecció i per la negociació sobre els temps assignats a les tasques de cura o el temps personal.

Aquesta autonomia també incidiria de manera clara en les diverses situacions de violència, com la violència masclista o la institucional.

No obstant aquest efecte que celebrem i que no menyspreem, la renda bàsica no tindria prou capacitat transformadora quant a altres qüestions com la clàssica divisió de rols a la feina o una major assumpció de les tasques de cura com a responsabilitat col·lectiva. Certament hem de dir que tampoc no és un objectiu específic de la renda bàsica com a tal, és una proposta que pot acompanyar i complementar altres mesures encaminades a operar canvis en aquesta direcció.

I, des d’aquesta perspectiva, la primera qüestió que cal tenir en compte en la implementació d’una renda bàsica és que aquesta no ha de comportar en cap cas un aprimament dels serveis públics. Aquest és un punt fonamental per no desvirtuar-ne l’aportació en termes de llibertat (o fins i tot de cert component redistributiu). Com hem dit moltes vegades, la renda no ha de suposar una reducció de recursos quant a serveis socials, educació i salut, per exemple.

D’altra banda, l’acceptació de jornades parcials o la renúncia a un desenvolupament de trajectòria professional de moltes dones té relació amb una manca de polítiques i actuacions que permetin la conciliació però no només això. El que cal és situar la cura com a responsabilitat comunitària, acceptant també la dependència com un fenomen inherent a la pròpia existència. Socialitzar la responsabilitat de cura ha de ser un objectiu prioritari que ha d’anar acompanyat d’estratègies concretes que permetin transformar l’imaginari col·lectiu.

Mentrestant, la renda bàsica ha d’incorporar mecanismes que contemplin la mirada de gènere per fer front a la desigualtat. Criteris específics per assignar una quantia econòmica més gran a una llar monomarental o utilitzar el càlcul per trams d’edat, per exemple.

Tenim una oportunitat d’avançar per aquest camí amb la implementació del pla pilot de renda bàsica a Catalunya, amb l’adopció de fórmules innovadores i també amb l’establiment dels indicadors d’avaluació pertinents, recollint també aquesta perspectiva.

La renda bàsica no canviarà la divisió del treball però tindrà un impacte en les dones en la mesura que ens donarà més llibertat. Podem fer d’aquest un punt d’inflexió si fem d’aquest un moment de transformació i canvi, també en clau feminista.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Sònia Fuertes. Educadora social i comissionada de Acció Social de l'Ajuntament de Barcelona

Sònia Fuertes. Educadora social i comissionada de Acció Social de l'Ajuntament de Barcelona

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.

There is no Event

També et pot interessar