CA / ES

tallagran

Compartir

“Perquè jo ho valc”, la tirania de la talla 38 als mitjans

A l’últim capítol d’Anatomia de Grey, un infermer increïblement atractiu demana per sortir a l’entranyable Miranda Miranda Bailey, una cirurgiana baixeta, grassa i rondinaire. És un dels motius pels quals és la meva sèrie de televisió preferida. Cally, l’ortopeda llatina bisexual, és massa corpulenta com per complir els cànons estètics imperants, però durant tota la sèrie, els diferents personatges masculins i femenins la veuen com una dona explosiva. Això fa que el públic també li vegi. Cristina Yang és una cirurgiana tan brillant i d’una personalitat tan complexa que, malgrat el seu rostre picassià, ens va enamorant capítol a capítol. A la dita de “la càmera t’estima” se li pot donar un altre significat: si la càmera aprecia la bellesa en una dona que no cap en una talla 38 i, més encara, si la dona s’estima a si mateixa, apareixerà com a desitjable i plena de desig als ulls de qui la mira. Malgrat tot, Anatomia de Grey és una excepció en una televisió on hi regnen dones idèntiques amb cossos impossibles.

 

 

La publicitat continua essent profundament androcèntrica: els anuncis adreçats a un públic mixt són protagonitzats per homes i pensats per agradar a homes (per exemple, els anuncis de cotxes, de cervesa, de productes financers…). Els protagonistes, siguin guapos o no, són decidits, enginyosos, segurs d’ells mateixos.

 

Les dones protagonitzen, en general, anuncis de productes femenins: higiène íntima, neteja de la llar, productes per aprimar-se, maquillatge, perfums. Excepte en els de neteja de la llar, en què continua present el model de mestressa de casa (tot i que cada vegada més hi apareix la superwoman fabulosa, capaç de ser executiva, bona mare i de tenir la casa neta com una patena), en tots els anuncis tenir un bon físic és indispensable. En molts casos, com en els perfums, no cal que les dones tinguin veu: passegen lànguides, divines, somniadores, pels carrers de París (per exemple), o prenen el sol en una platja paradisíaca, per a satisfacció de la mirada masculina. Necessiten aquesta mirada masculina per a existir. Quan parlen, vinculen la necessitat d’un producte determinat lligat al seu cos (des de la laca L’Óreal fins a les compreses contra la incontinència urinària), a la seva autoestima i a l’èxit social. “Perquè jo ho valc”, exclama l’actriu Eva Longoria després d’untar-se amb crema anticel·lulítica una pell sense ni rastre d’estries. 

 

La publicitat no només ens mostra cossos impossibles, sinó que, sovint, apareixen fragmentats. Aquesta tendència ve del cinema: el primer pla és femení, perquè és el que propicia recrear-se en uns llavis carnosos, uns pits generosos o unes cames inacabables. Així, les dones sabem com ha de ser cada part del nostre cos per separat: pits grans, ventre pla, cuixes estilitzades. Volem complir amb aquests mandats, però ens és impossible. No us ha passat això d’aconseguir l’objectiu de baixar tres quilos i de decebre’ns després perquè, en lloc d’eliminar la grassa de les cartutxeres hem perdut mitja talla de sostenidors? Les organitzacions naturistes defensen que el nudisme és especialment recomanable a les dones, perquè ajuda a desfragmentar el cos i a observar-ne l’harmonia natural. I és que si el biquini condueix la mirada a l’estómac, el cul o l’escot, en una dona completament despullada hi veiem un cos sencer, amb la seva lògica.

 

 

talla38

 

 

 

Sabem que els cossos impossible que apareixen a la portada de Cosmopolitan han estat dissenyats amb bisturí o photoshop, però el bombardeig d’imatges vinculades a l’èxit social deixen petjada. Revistes femenines com Cuore surten a caçar culs cel·lulítics de famoses, de cutis amb acné o peus inflats. Però en lloc de fer-ho per mostrar que totes som humanes, i que si en el cos impressionant d’Scarlett Johanson hi ha lloc per a la pell de taronja, i que hauríem d’acceptar el nostre cos, ho fan de maner misògina, burlant-se d’aquests suposats defectes i suggerint que l’estrella de torn perd atractiu perquè no és tan perfecta com es creia.

 

És preocupant que aquesta pressió no vingui només de la publicitat. Hi ha qui es pregunta si a les presentadores de La Sexta les contracten a les facultats de periodisme o a les agències de models. L’altre dia vaig veure els programes de sobretaula de Cuatro i La Sexta, i les reporteres eren calcades: melena llarga i rinxolada, mirada maquillada amb sombres, cosset fi embotit en un minivestit d’on en sobresurt un pit voluptuós. Els presentadors són, en canvi, el grassonet i graciós Florentino Fernández i l’insubstancial Ángel Martín. Això no passa només en els programes d’entreteniment: només cal comparar la Susanna Griso amb Matías Prats, a Pedro Piqueras amb Carme Chaparro, o a Letizia amb Alfredo Urdaci. Als homes, només els cal ser bon periodistes per a presentar els informatius de màxima audiència, mentre que a les dones, la majoria podrien ocupar la portada del Vogue. Pepa Bueno és una de les poques conductores d’informatiu que no compleix aquests criteris.

 

Sara Carbonero es va donar a conèixer, abans de la seva relació amb Iker Casillas, per la seva bellesa espectacular, que ha arribat a eclipsar el seu talent com a comunicadora. Tot això llança un missatge clar a les estudiants de periodisme: si no ets bonica i prima, oblida’t de poder treballar a la televisió. I si ho ets, això serà el primer que es destaqui de la teva feina.

 

Els mitjans de comunicació no només reprodueixen aquests models de bellesa en els espais publicitaris. Recentment, el Diario Vasco va dedicar la seva portada a unes jugadores de handbol que havien llançat un calendari fotografiades en biquini, per aconseguir “visibilitat social”. El Correo va publicar l’especial  “Les ninetes de Zapatero”, on diferents estilistes analitzaven la imatge de les ministres. Carmen Chacón, Leire Pajín, Arantza Quiroga, l’exministra francesa Rachida Dati i fins i tot “la Dama de ferro” (un altre dels rols femenins habituals a la premsa) Angela Merkel han protagonitzat titulars a causa dels seus escots, conjunts o altres aspectes físics.

 

La gran pregunta és: els mitjans de comunicació reflecteixen la realitat o la creen? Jo diria que totes dues coses alhora. No és estrany que, si a la societat les crítiques a les dones pel seu aspecte són el pa de cada dia, els mitjans de comunicació també en participin. Però, en el seu cas, l’efecte i la capacitat d’influència són molt més grans, i per això han de ser responsables i modèlics. Les dones continuem tenint dificultats per parlar en públic. No és gaire desenraonat pensar que temem ser jutjades, no només per allò que diguem, si no per la roba que portem o com és el nostre cos.

 

 

anorexia

 

 

 

L’harem d’Occident

 

Aquesta pressió és una de les causes de l’anorèxia i la bulímia. Aquests desordres alimentaris se solen exposar com problemes de noies poc intel·ligents, que es deixen influir per allò que veuen i que estan absurdament obsessionades per assemblar-se a Kate Moss. Però, en canvi, és cert que la meitat de les dones han fet dieta alguna vegada, i que la seva motivació principal és l’estètica. Pensar que els problemes són de les altres és més còmode que pensar que totes som una mica anorèxiques. Naomi Wolf, escriptora nord-americana autora d’El mite de la bellesa, fa una anàlisi brillant de la situació: “Sotmetre’s a dietes és el sedant polític més potent de la història de les dones: una població silenciosament trastornada és molt fàcil de manejar”. La preocupació pel pes causa “un colapse virtual de l’autoestima” i la restricció calòrica condueix a una personalitat caracteritzada per “passivitat, ansietat i canvis emocionals bruscos”. Els desordres alimentaris generen neurosi i la sensació de pèrdua de control. Ens controlen una sèrie d’indústries dirigides per homes: la moda, la cosmètica, la cirurgia estètica, la indústria alimentària i la pornografia.

 

I per què ens deixem controlar? Pierre Bordieu ens ho respon a La dominació masculina: “Al confinar les dones a l’estatus d’objectes simbòlics que sempre seran mirats i percebuts per l’altre, la dominació masculina les situa en un estat d’inseguretat constant. Han de lluitar sempre per estar atractives, belles i sempre disponibles”. Ho podem observar a la publicitat: l’actitud de les models va de la innocent Lolita a l’ardent femme fatal. Però en tot cas, són allà per agradar. Existeixen perquè hi ha un home que les mira i les desitja. I, potser, perquè hi ha una dona que les enveja i desitja ser com elles. Si es nega a la dona la capacitat de ser subjecte de desig i se la relega a la condició passiva d’intèrpret, l’únic que queda és provocar, explica la feminista Maitena Monroy als seus tallers d’autodefensa jurídica. Així, l’home masclista s’erigeix en intèrpret dels desitjos de les seves víctimes per justificar les agressions. I la societat ho accepta: si Nagore Laffage va pujar al pis de José Diego Yllanes, és perquè cercava alguna cosa.

 

“L’harem de les dones d’Occident és la talla 38”, afirma l’escriptora marroquina Fatema Mernissi. Aquesta idea se li va acudir quan va anar a comprar una faldilla en una botiga de Nova York i li van dir que no en tenien de la seva mida, que hauria d’anar a un comerç de talles especials. “A diferència de l’home musulmà, que estableix la dominació per mitjà de l’espai (excloent la dona de l’esfera pública), l’occidental manipula el temps i la llum. L’occidental afirma que la dona només és bella quan aparenta tenir catorze anys. (…) Fixar aquesta imatge en la iconografia com a ideal de bellesa condemna la dona madura a la invisibilitat”. Mernissi conclou que aquestes actituds són “més perilloses i subversives que les musulmanes”, perquè “el temps és menys visible, més fluïd que l’espai”. 

 

Identificar aquest bombardeig constant que patim les dones i que ens anima a ser primes, delicades, lànguides, exposades i disponibles per als homes no ens ha d’enfonsar, sinó que hem de ser capaces de capgirar-lo. Veure que, si tenim por de canviar de talla, si ens sentim insegures per no tenir el ventre pla, i si ens fan enveja els tipus de les famoses, no és perquè siguem unes estúpides i volubles, sinó perquè se’ns ha educat per ser-ho. Una vegada detectat el problema, podrem actuar-hi en contra. Reclamar altres representacions de la feminitat i la masculinitat. Cercar films, sèries i revistes on hi surtin dones amb les quals ens identifiquem. Observar el nostre cos despullat sense jutjar-lo, descobrir-hi la bellesa i l’harmonia presents. Recordar-nos cada dia que la nostra vàlua no disminueix perquè sortim al carrer despentinades, perquè els anys ens deixin marques a la pell o perquè els malucs se’ns facin més amples. Sortir al carrer a les manifestacions feministes i desfogar-nos tot cridant “¡La talla 38 me oprime el chocho!” o “Fora les Barbies, visquen les Barriguites!”. En definitiva, ser capaces de mirar-nos al mirall i de dir “Perquè jo ho valc”, sense necessitat de fer-ho mostrant un pot de laca, de maquillatge o de gel anticel·lulític.

 bulimia

Què hi ha dels homes?

Cada vegada que parlem de la tirania de la talla 38 surt algú (home o dona) que ens recorda que la població masculina també pateix pressions, i cada vegada més. És cert que a la publicitat també hi regnen models masculins de gran bellesa. O que els nens es posen gel als cabells per assemblar-se a Cristiano Ronaldo. Malgrat tot, la distància continua essent abismal. Per una banda, mentre les top-models són referents de les adolescents, és difícil trobar un noi que sàpiga qui es Jon Kortajarena. Els homes a qui admiren (com el futbolista portuguès), no han obtingut l’èxit pel fet de ser ben plantats. En segon lloc, aquests models reforcen els valors assignats tradicionalment ala masculinitat. La publicitat comença a crear necessitats fictícies en els homes (per exemple, cremes anti-arrugues), però l’actitud que continuen transmetent els models és de virilitat i força.

 

La vigorèxia (obsessió per tenir un cos musculós) és una malaltia amb conseqüències greus. Cada vegada són més els homes que consumeixen substàncies per aconseguir una musculatura espectacular amb rapidesa. No obstant això, fixem-nos que, mentre que aprimar-se condueix a estar dèbil i fràgil, la via per a complir el cànon estètic masculí és un hàbit tan saludable com fer esport. Al gimnàs s’alliberen endorfines; fent dieta es passa gana. A més, aquest cànon estètic s’ha mantingut molt més estable en la història. Comparem les Tres Gràcies de Rubens amb Kate Moss. En canvi, el cos del David de Miquel Àngel continua essent desitjable. En tot cas, la majoria d’homes, si bé poden tenir una certa preocupació pel seu físic, aquest no està tan vinculat a la seva autoestima, com en el cas de les dones.

Malgrat tot, no pretenc negar o restar importància a les pressions que pateixen els homes. Crec que és important reconèixer que els mitjans de comunicació continuen mostrant representacions sexistes, tant de les dones com dels homes i, per tant, totes i tots hem de reclamar un canvi. Reconèixer que el model “metrosexual” limita els homes no ens pot conduir a entendre com a normal la pressió que patim les dones. Ens ha d’animar a unir-nos contra la tirania estètica sexista que ens impedeix de créixer lliures i de sentir-nos bé amb els nostres cossos.


Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

There is no Event

També et pot interessar