CA / ES

arossi

Compartir

“Sóc una gran observadora del món i m’encanta el poder que té la paraula plasmada sobre el paper”, afirma Peri Rossi

 

Cristina Peri Rossi (Montevideo, 1941) fa gairebé quaranta anys que viu a Barcelona. Considerada una de les escriptores més destacades en llengua espanyola, amb obra traduïda a més de 15 idiomes, ha rebut premis tan rellevants com el Mario Vargas Llosa NH de 2010, per Habitaciones privadas, el Loewe de poesia –l’any 2009, amb Play Station– o el premi Internacional Rafael Alberti per Estado de exilio.  

 

 

Peri Rossi, poeta, novel·lista, assagista, traductora i periodista va rebre un càlid homenatge fa pocs dies en el Col·legi de Periodistes de Catalunya, esdeveniment organitzat per l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya (ACEC) i ha acceptat, encantada, conversar amb La Independent sobre el món literari i l’univers femení.

 

Durant la seva infància, vostè llegia els diaris que l’àvia comprava i també devorava la biblioteca del seu oncle misògin qui tenia, entre centenars de llibres, només tres llibres escrits per dones: Silvia Plath, Virginia Woolf i Alfonsina Storni. Com va rebre l’homenatge que li van organitzar fa pocs dies els seus col·legues de l’ACEC?  

Va ser un homenatge molt especial, perquè feia pocs dies que havia sortit de l’hospital i estava una mica nerviosa, ja que no em sentia prou forta aquell dia. A més a més, em va agradar molt l’acte, perquè la literatura ofereix poques compensacions, poques gratificacions. No m’esperava aquell reconeixement per part dels meus companys. La literatura és un ofici una mica solitari i quan publiques un llibre saps que el perds, que ja no és teu sinó que és del futir lector o lectora. Sempre vaig somniar en ser una escriptora completa.


aapr

 

Va ser amenaçada de mort a l’Uruguai pels militars i gràcies a un contacte que tenia una agència de viatges vostè va poder entrar a la sala de màquines d’un vaixell que anava cap a Barcelona un 6 d’octubre de 1972.

 Sí. Quina data! El dia que em van fer l’homenatge la gent de l’ACEC també va ser un 6 d’octubre, però no crec en les casualitats. Borges deia una frase que m’encanta: “No existe el azar. Todo azar es una cita previa”, encara que aquesta frase sembla més digna de Cortázar que d’ell. Aquí vaig arribar l’any 1972, fugint del feixisme del meu país sense saber ni poder elegir el meu destí. Una amiga em va posar una píndola al cafè per a què em dormís i ella va anar al contacte per comprar els dos bitllets que tenia per a la sala de màquines del vaixell que marxava cap a Barcelona. No va ser una elecció, però sí una salvació. A Barcelona, els franquistes em perseguien, així que vaig agafar rumb cap a París.


Allà vaig quedar-m’hi any i mig i després vaig tornar a Barcelona l’any 1975, de manera clandestina fins avui dia. Haver de marxar del teu país produeix un gran dolor intern que marca la teva vida per sempre. Fa temps que no visito l’Uruguai, encara que ara la situació és millor perquè hi ha un govern d’esquerres. Com que la vida és un malentès, els que es van quedar creuen que van perdre una oportunitat, i les persones exiliades no hem triomfat tant: jo gairebé tinc 70 anys, visc de lloguer, no tinc ni un duro i ser escriptora no et dóna una bona jubilació. Sempre se suposa que nosaltres estem en una situació millor econòmicament i no es donen compte que això és una fantasia. No saben el preu que es paga per ser una exiliada.

 

Ja tenia contacte amb la literatura a l’Uruguai?

 Sí. A l’Uruguai jo donava classes, perquè m’agrada la part pedagògica de la literatura. Als 19 anys donava classes a instituts perillosos fins que vaig acabar acabar la carrera i als 22 anys vaig ser catedràtica. Però a Barcelona, en aquella època, no existia la possibilitat de donar Literatura Comparada ni tampoc poder convalidar els meus estudis. Vaig poder treballar un any com a professora a la Universitat Autònoma de Barcelona i després la meva carrera com a escriptora es va anar perfilant.


alibro

La seva productivitat literària és destacable: 14 llibres de poemes, 5 novel·les, 3 llibres d’assaig, 11 volums de relats, centenars de cròniques periodístiques… Realitza un procés concret d’elaboració per a cada obra literària?

No. Sóc una gran observadora del món i m’encanta el poder que té la paraula plasmada sobre el paper. Quan acabo un llibre, m’entra una sensació estranya com a les mares que no volen desprendre’s del seu nadó. Vull tenir uns dies el llibre acabat a casa. Quan entro en el procés de què el meu editor o el meu agent literari el llegeixi, ja noto un cert distanciament amb l’obra. Crec que sóc una escriptora molt ben llegida pels meus lectors. Jo que sóc una sentimental a qui li agrada l’estima i la tendresa, realitzo una professió bastant solitària, sense aquell aplaudiment que una actriu rep cada dia al teatre. Cada vegada m’agrada més la tendresa entre persones, potser perquè vinc d’una família desestructurada, amb pare alcohòlic, em van violar als onze anys… i tinc una visió del món molt dura.


Escric perquè m’agrada la literatura i sóc la primera crítica dels meus llibres. Vull ser la primera persona satisfeta de les meves frases, de les meves obres. La primera vegada que apareix a la història la paraula “escriptor” és en el regnat dels faraons amb els “escribes”, funcionaris al servei del poder amb la funció de deixar constància del present i d’endevinar el futur. No som éssers unilaterals i per això puc combinar l’escriptura de dos o tres gèneres a la vegada. El meu cap sempre està analitzant, els meus ulls observant i només hi ha dues coses que em fan desconnectar: les carícies amb la meva xicota i el joc.



Publicarà alguna obra els propers mesos?

 He acabat una novel·la, que ja te títol: Espejos circulares, que crec que es publicarà, si arribo, l’any 2013. En aquesta novel·la inèdita he treballat durant deu mesos i ara està reposant. Aquesta obra tracta de la relació entre dues dones del món literari, una més jove i una més gran. La passió amorosa entre dues dones que es veuen reflexades una en l’altra que engloba pinzellades com el canvi generacional o el concepte de ciutat-poble. Segons Freud, hi ha persones amb trets narcisistes que només poden estimar a algú que consideren el que ells van ser de joves o aquells que estimen a les persones que els hagués agradat ser.


aallibres

Vostè s’ha definit públicament com a feminista, defensora dels drets de les dones. Com podem lluitar contra l’assassinat de dones al nostre país que enguany ja han mort 50 dones a mans de les seves parelles o exparelles?

Crec que podem lluitar contra aquesta xacra només amb l’educació. Però al segle XXI els nens s’eduquen amb la tele, amb Internet, i aquesta no és la solució. Hem d’exigir una educació a casa i a l’escola. Però el terrible del món actual és que tot depén de l’economia i els pares treballadors no tenen temps per a la seva mainada. També cal denunciar altres tipus de violència com la verbal, la de les actituds masclistes, la de l’autoritarisme. Les dones hem de continuar treballant per a què la violència contra la dona s’acabi aviat.


Quines són les seves activitats preferides que poden inspirar la seva literatura?  

M’encanta el cinema, la pintura i la música. També gaudeixo llegint, però no com a entreteniment sinó per saber de quina manera utilitza l’autor o autora les paraules, com fa servir l’estructura narrativa. He descobert una narradora que escriu contes tan bons com els meus: Lydia Davis, editada per Seix Barral. I aprecio molt l’obra de David Foster Wallace. Com que sóc una romàntica empedernida, m’agrada molt l’òpera i em sento feliç mirant els quadres de William Turner, Caspar David Friedich, Edward Hopper o Gustave Courbet amb el seu quadre L’origen del món. Abans gaudia molt menjant o sopant amb amistats al restaurant La Puñalada –que ja no existeix-, però avui dia busco el meu plaer intel·lectual als cinemes Verdi, als Renoir o passejant pel barri de Gràcia.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

There is no Event

També et pot interessar