CA / ES

Aimee1

Compartir

“Sembla que sigui impossible que una estrangera pugui ser professional”

 

La mexicana Aimee Heredia té una fita: tornar a trobar allò que anomena “el seu lloc”, un repte que es va imposar des del moment que va decidir que es quedava a viure a Barcelona. Fa deu anys va deixar el seu país i a la seva família per fer un mestratge i després tornar i continuar amb la seva professió de dissenyadora. Amb 25 anys i un bagatge professional que l’havia fet destacar en l’empresa en la qual treballava,l’ Aimee només volia perfeccionar-se i continuar ascendint, però la vida li havia preparat un altre camí. Avui dia l’Aimee té una nova família, la que ha format amb el seu espòs l’ Aitor, la seva petita Ainara d’onze mesos i una “filla” més: una galeria d’art en la qual es congreguen l’artesania popular mexicana i les obres de joves artistes plàstics.“Com em veus et veuràs” es diu la galeria de Aimee, a la qual li ha volgut donar un nom original. És un negoci situat a uns metres del Palau de la Música i en el qual ha posat il·lusions i energia i, a més, és el mitjà a través del com reprèn aquest “el seu lloc” que va tenir en el seu moment.

Immigrant i professional

“Encara que tinguis una professió i experiència, quan decideixes viure en un lloc diferent al teu el que et toca és tornar a començar i no és fàcil”, diu Aimee.Quan va decidir viatjar a Barcelona la seva idea mai va ser quedar-se. No tenia un contracte signat en el treball, però sí la paraula obstinada dels seus caps de rebre-la al seu retorn a Mèxic. “Quan vaig acabar el mestratge a la universitat – la UAB- em van oferir un lloc de becària. Havia de triar a tornar al meu país o quedar-me. Vaig triar quedar-me”.  

Aimee3
Multitud d’imatges de Frida Kahlo, ‘afiches’ de baralles de lluita lliure mexicana i singulars Catrinas – calaveres vestides-, comparteixen espai amb l’obra de joves artistes plàstics
La decisió d’Aimee va implicar no només buscar un treball més estable, també li va exigir bregar amb els estereotips que envolten a l’immigrant.  “Molts pensen que si ets estrangera -sobretot llatina- no tens papers, cerques treballar en el que sigui i aspires solament a cuidar nens, gent gran o netejar cases. Són treballs dignes, però semblaria impossible que una estrangera pugui ser professional. Fins i tot he anat a entrevistes de treball en què tan sols veure’m, han tancat la carpeta amb el meu currículum”.

 Malgrat les males experiències, l’Aimee no es va desanimar, va esperar la seva oportunitat i aquesta va arribar amb un lloc en una agència de publicitat on van apreciar les seves qualitats, més enllà del seu origen. Un primer pas per iniciar allò que es diu “integració”, encara que en el cas d’Aimee aquest procés ho ha compartit amb la seva parella que, sent del País Basc, també li ha tocat el seu com a immigrant. “L’ Aitor i jo buscàvem integrar-nos en un entorn completament nou. Compartida, ha estat una experiència realment edificant”.

L’Aimee sentia que tenir un treball estava bé, però ella aspirava a tenir un negoci.

 

 

 

No sabia exactament quin, però sí que havia d’estar vinculat a l’art i la creativitat. En un viatge a Mèxic, en 2007, es va tornar a retrobar amb l’art popular del seu país i se li va ocórrer que podia oferir a Catalunya aquestes expressions artístiques que formen part de la seva herència cultural. Es va posar en contacte amb artesans i va començar a importar peces que proposava en fires i exposicions itinerants, però aquests espais resultaven insuficients. “Em vaig assabentar que existia un programa anomenat “Barcelona emprèn en igualtat”, que dona suport a diversos tipus d’iniciatives. Em vaig preparar en cursos de gestió i administració, poc a poc vaig anar desenvolupant la idea: muntar una galeria d’art. Vaig treballar un any fins que vaig tenir el projecte llest. La meva idea va ser acceptada i em van avalar per demanar un préstec”.

Integrar-te sense perdre la teva herència

 

Al desembre de 2008 l’Aimee va inaugurar la seva galeria. “Hi ha una mica de bogeria i d’idealisme en ficar-te en un negoci basat en l’art i pretendre viure d’ell. L’art no és una necessitat ni primària ni secundària. Encara així, sé que aquest és el negoci en el qual volia invertir”, diu l’Aimee qui veu com a poc a poc el seu espai es consolida, encara que sap que encara queda molt camí per recórrer per això no es pot permetre el luxe, encara, de deixar el seu treball com a dissenyadora, i si a això és suma el fet de ser mare, l’assumpte es multiplica per tres. 

Aimee2
Multitud d’imatges de Frida Kahlo, ‘afiches’ de baralles de lluita lliure mexicana i singulars Catrinas – calaveres vestides-, comparteixen espai amb l’obra de joves artistes plàstics.

 

“Per a una dona és difícil pretendre ser professional, empresària i mare alhora, però si tens suport, com el de la teva parella, tot és més senzill”, diu l’Aimee, qui apunta a convertir-se en una empresària amb projecció, una fita que -assegura- no té per què estar lluny de tota dona, encara que se sigui immigrant. “El ser estrangera ens exigeix treballar més. L’important és tenir ganes i motivar-se una mateixa cada dia”, assegura.

 

 

L‘Aimee somnia amb convertir la seva galeria en un centre cultural i portar artistes de tot el món, sobretot de Mèxic. Perquè el seu país està molt present en ella i això, diu, no està renyit amb sentir-se cada vegada una mica més catalana. “És important integrar-se, és fonamental sentir-te a gust en el lloc on has triat viure, però sense perdre la teva herència, això de “on tu ets”. Al principi costa molt perquè tota la teva vida està al teu país. Però a poc a poc comences a tenir una nova família, nous amics. Avui sóc una mexicana que viu a Catalunya i que comença a ser part d’aquesta Catalunya”, assegura l’Aimee.

 


Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

There is no Event

També et pot interessar